Sembla que això ja pren forma.
Fa uns dies anàvem desesperades, és el nostre tarannà. Si algun dia els americans decideixen fer la versió catalana d'aquella exitosa sèrie "Mujeres desesperadas" segur que pensen en nosaltres quatre.
La sensació que tinc ara mateix és de mareig. De vegades penso que he montat en una muntanya russa i que no s'atura al passar per davant de la caseta dels tiquets. Hi ha dies amb els ànims amunt i d'altres que no em puc ni aixecar.
Quin patiment!!. Tot el dia amb els apunts de la UOC a la bossa. Quan les meves filles eren petites, la bossa pesava i pesava carregada de bolquers, de tovalloletes, en fi, tot això que carreguem les mares.
Ara que ja no necessiten bolquers, va i decideixo carregar-la de llibretes, d'apunts, del portàtil,...
Vaja!, que l'esquena i el cap els tinc carregadíssims.
Malgrat aquesta càrrega, la darrera setmana hem treballat de valent. Ens hem ajudat moltíssim, gràcies companyes pel vostre suport, i hem superat com sempre els obstacles que se'ns han presentat. Hem tingut més en compte la planificació que vam establir i ara sí que sembla que som un equip.
Estic molt contenta amb aquest grup que hem format dia a dia.
Hola Clara,
ResponEliminaTot i que sóc d'un altre grup, veig que tothom passem per les mateixes fases, desconeixement, descobriment, etc.. però sobretot atabalament, jajaja.
El nostre grup també va atabalat sobretot pel fet d'utilitzar eines noves però de mica en mica i amb l'ajut de totes ens ensortim.
Molts ànims!
Sílvia Grande